EL MUNDO GEOMÉTRICO
EL MON
GEOMÉTRIC
Enric Mestre
Mestre és un mestre de l’estètica que omplirà amb l’essència de les seues obres, murals i escultòriques, els espais de l’ECA. L’exposició que oferim ens obri una finestra a les diferents èpoques en la trajectòria de l’artista d’Alboraia, que ha sabut donar un toc poètic al racionalisme, a la geometria de les seues obres i les ha dotades d’una gran calidesa a través d’una encertada combinació de colors purs i materials.
Amb la nova proposta que planteja, Enric Mestre ens mostra la seua concepció de l’art al llarg de més de 50 anys de trajectòria professional. Amb la seua particular visió del fet estètic, ens sorprén amb la seua inigualable capacitat de comunicar a través de les seues obres. Una expressió personal i única que ara tenim l’oportunitat de contemplar a Riba-roja.

 

Construccions imaginàries & geometries viscudes
Dialogant, sense pressa, amb les pintures i escultures ceràmiques d’Enric Mestre
als espais del Castell de Riba-roja.
Román de la Calle
En aquest recorregut que propose –a través de l’escriptura i la reflexió–, «amb l’artista» i «des de les seues obres», com a homenatge al professor i artista Enric Mestre (Alboraia, 1936), ens toparem, abans o després, ho vulguem o no, amb les seues propostes artístiques duals. No debades –«amb» i «des de»– no deixem de moure’ns, «per prescripció expositiva», seguint el parti- cular muntatge de la mostra de Riba-roja, en els voltants del seu propi entorn creador. La veritat és que, per imposició de la seua personal trajectòria artística, no podem centrarnos en les seues impactants pintures, sense deixar de pensar en les seues paradigmàtiques escultures ceràmiques. I al revés, com limitarnos a l’univers de les seues ceràmiques, una vegada descobert, en paral·lel, l’efervescent i complementari contrapunt de la seua activitat pictòrica? Una activitat dual, que sempre l’ha acompanyat.
Reconeguem, doncs, que, en entrar en el particular món de la seua producció artística, estem condemnats, per sempre, a correlacionar la personal contemplació de les seues ceràmiques amb la paral·lela emergència –en la nostra ment– de les seues sorprenents i cuidades construccions pictòriques, com diferenciades i complementàries referències estètiques. Això és el que em passa a mi, des de fa molt temps, com a puntual seguidor dels seus treballs. En aquest joc d’alternatives ens sentim, doncs, directament capturats, una vegada més. Per això potser convé fer l’esforç metodològic, com a estratègica vacuna prèvia, de no deixar mai entre parèntesi l’opció de referirnos, simultàniament, a les seues ceràmiques, quan exercitem l’acostament investigador als seus treballs pictòrics. Potser el millor és, per tant, sustentar l’esforç de correlacionar, amb habilitat, els dos registres fent dialogar –interdisciplinàriament– les seues ceràmiques amb les seues pintures... i també, a més, intentar correlacionar-les, sempre, amb les arquitectures secretes que nien plenament, a lloure, en els seus somnis i fantasies constructivistes.

 

Així ho aconsellem, pedagògicament, d’ordinari. També, de forma efusiva, ho fem ara, enfront d’aquesta complexa mostra de les seues obres, instal·lada als espais del Castell, on esperem que acudisquen els seus nombrosos amics i seguidors, que conformen, de fet, una secreta escola admirativa, fruit, potser, de l’exercitada i efectiva pedagogia posada en pràctica pel professor Enric Mestre, a cavall, sempre, entre el fet de saber i d’ensenyar, entre el descobriment i la troballa, entre la sorpresa i la reflexió.
Tasques polivalents i rotundes, doncs, les del nostre estimat Mestre, tant en les seues ceràmiques com en les seues propostes pictòriques, obertes, per igual, al tacte controlat i a la visualitat harmònica. Fins i tot en les sèries pictòriques, les formes i els colors s’in- tegren, de ple, en les seues obres, com si cada llenç fóra un drap escultòric referencialment seleccionat. Tal és el joc secret que, potenciant la seua creativitat, es fa explícit i evident al llarg del nostre deambular inquisitiu per la seua producció artística de lustres i dècades, encadenats.
A vegades, summament sorpresos, ens adonem que l’espai pictòric pot esdevindre un exemplar camp de proves de textures i de contrastació de cromatismes, presos decididament en préstec de la mateixa activitat ceràmica. És com si la pintura ens volguera parlar de la ceràmica, minuciosament, responent al repte sobrevingut, entre els dits de la imaginació, que emfatitza i potencia les seues capacitats d’engany perceptiu. Diàlegs inesgotables entre estructures, geometries, textures, formes i colors.
D’un temps ençà hem anat descobrint reiteradament tota una selecció de pintures que, quasi en secret, en la tranquil·litat geomètrica del seu estudi, Enric Mestre ha imposat recentment l’una rere l’altra a les metamorfosis plàstiques que alberga la seua ment, nascudes, com unes obres independents del llenguatge codificat que va traçant en els seus quaderns d’anotacions i dibuix, convertits en inesgotables depòsits/reservoris de dorment creativitat pautada. D’ací brolla un treball continu seductor i renascut, totalment oscil·lant entre la pintura, l’escultura i les arquitectures imaginades. Enric Mestre necessita, quasi de manera obsessiva, experimentar quotidianament, com un versàtil salvavides i exercici obligat de manteniment personal, per a continuar creient en les possibilitats d’una existència compartida, discretament, amb l’acció artística. Tal és el missatge de base que ens llança a boca de canó des del seu taller el compromés autor d’aquestes enigmàtiques composicions interdisciplinàries, mentre contínua de forma obsessiva viatjant, cada matinada, de la pintura a la ceràmica, per a reiniciar, de nou, cada vesprada, el camí invers, en el seu retorn.
Sovint, hem pensat que Enric Mestre sens dubte, una de les figures més consolidades en el panorama nacional i internacional del nostre art contemporani i com- promés èticament amb la seua professió està potser condemnat a experimentar incansablement i a reviure processos d’innovació, dia rere dia, nascuts, sempre, dels secrets descoberts a través dels seus constants intercanvis amb els materials, en el seguiment dels procediments i les tècniques, en el rastreig de noves formes i en el secret comportament dels colors gràcies a les seues personals transversalitats i aventures estètiques. Aquests són, efectivament, els seus poders creatius i els seus assoliments artístics.

 

«Amb» & «des de» són les dues sendes que hem obert els amics i seguidors en aquesta iniciativa expositiva d’afecte i reconeixement amb què volem acostar-nos a la figura i l’obra de Mestre, sumant-nos i participant, així, en l’homenatge plantejat amb aquesta mostra. Però justament, en aquest cas, el facere de l’artista anirà a la saga del nostre theorein, que suposa, etimològicament, tant el fet de mirar i veure com el de reflexionar, mantenint sempre les obres de Mestre com a referència obligada. Estímul i repte. Temptació i meta.
Així, doncs, som plenament conscients que entre la mirada i el tacte les escultures ceràmiques d’Enric Mestre, en el seu rigorós constructivisme, se’ns apareixen, potser cada vegada més –enmig de la seua dràstica i buscada sobrietat formal– envoltades d’una espècie d’aura alta- ment enigmàtica. Podríem dir que no ens hi acostumem mai del tot, que sempre ens atrau la seua presència, i que ens hi mantenim, no obstant això, a pesar de tot, respectuosament com a distància, expectants i sorpresos, davant els secrets que habiten les seues obres.
Aquestes són, precisament, les distàncies que necessita la mirada i les proximitats que, així mateix, exigeix el tacte. Quantes vegades hem recorregut, per part nos- tra, les historiades superfícies d’aquelles arquitectures sorgides dels somnis
que, en cada cas, ens proposen les impactants obres d’Enric Mestre, acariciant amb els palpissos dels nostres dits la minuciosa i controlada orografia de les seues textures –gres xamotat i galbes–, mentre ratifiquem paral·lelament, amb la vista, la perfecció del seu traçat i la consistent solemnitat dels seus volums? Quantes vegades hem girat igualment entorn de les seues obres, observant-les des dels més plurals punts de vista, com si hi volguérem constatar –més decidida- ment i minuciosament– el poder de la seua presència i contrastar així, millor, si és possible, l’abast d’aquest singular misteri que sembla brollar, intermitentment, de l’interior dels seus inquietants espais? Sovint, s’ha dit, com volent revelar un secret, que són les formes tan característiques de les seues escultures –les planxes rigorosament calculades, tallades i engalzades entre si– les que determinen el fonament del seu vigorós llenguatge geomètric, de la seua poètica constructiva. Certament, Enric Mestre ha elaborat, al llarg del seu prolongat itinerari artístic, tot un repertori d’elements formals les articulacions combinades dels quals, a partir de detallats codis, han sabut generar espais ascètics, enllaçats internament i externament, potser al dictat d’una imaginació ben controlada pel càlcul i les opcions racionals capaces, al seu torn, d’acollir sentiments.

 

No és possible, sense més, parlar ací, causalment, d’estrictes apel·lacions mimètiques a concretes propostes arquitectòniques. Una cosa és influir i una altra determinar. Seria un error potenciar una lectura denotativa radical i esbiaixada de moltes peces seues, enfront del determinat entorn urbà. És, més prompte, l’articulació d’un món propi carregat de connotacions i simbologies autònomes, fet que realment importa si, per ventura, volem anar més enllà de les pures formes i volums a l’hora de justificar els seus orígens. En realitat, és la seua sintaxi interna el que hi preval. Una sintaxi que genera formes, volums i espais. I si la nostra mirada –impactada pels jocs de la percepció i de la imaginació que motiven en nosaltres aquestes obres d’Enric Mestre– apel·la a més a la reflexió, haurem de cedir el pas i donar cabuda a l’espectacle d’aquest món intern i propi de l’obra, saltant de la imatge al símbol, del sensible a l’ordenació, de les qualitats immediates a la sorpresa de certes claus racionals que motiven afectes.
Potser hi ha una estratègia racionalitzadora millor a través de la qual ens monstre, de manera més eficaç, la presència de la matèria i alhora no solament en la seua intensa i rica vessant sensible, sinó a més en els seus múltiples enllaços, formalment constructius? De fet, ens movem directament, enfront de les obres d’Enric Mestre, en el ple domini d’una sensualitat, sempre continguda, marcada per la geometria, mentre ens sabem igualment atrets per la força de les imatges constructives que el seu
cuidat repertori ens proposa una vegada i una altra. Ací estan loquaces i, alhora, silents les seues obres.

 

Si l’àmbit del sensible queda exactament definit en aquesta trobada entre la matèria i el subjecte, és a dir, entre la potencialitat material que es resol en presència oberta a la nostra mirada i el nostre tacte, també cal tindre en compte que la imatge resultant, d’aquest diàleg entre formes, espais i volums, posseeix també el caràcter doble i inquietant d’una realitat estètica tocada per l’allargada ombra de la raó. No és aquest el caràcter híbrid d’aquestes imatges, entre la corporeïtat significant, que apel·la a la percepció i a la generosa experiència de la imaginació, però que així mateix han sigut concebudes a redòs del càlcul i de la geometria? Qui, alguna vegada, tocat per la fantasia, no ha pretés deambular, en silenci, pels espais escultòrics d’Enric Mestre, entre aquestes parets aspres i càlides, fàcilment disposades a traspuar records, afectes i memòria, entre aquells murs i habitacles que, com uns xicotets laberints, enclouen misteris? Al costat d’aquest món de formes i volums, representat en les seues arquitectures imaginàries, cal apuntar així mateix l’emergència d’un món expressat, carregat d’enigmes i de silencis, que entronca en el mateix joc dels espais, bucs, passadissos, escales, racons, angulacions, murs i parets. Potser no mereix que es reconsidere, encara que siga succintament, l’abast significatiu d’aquest curiós univers metafísic que les seues propostes escultoricopictòriques ens insinuen amb certa vehemència? Espais de soledat, oberts no obstant això a ser habitats. Espais íntims, en uns casos, i distanciadament llòbrecs, en uns altres. Racons per a meditar o àmbits per a l’espera, però sempre es tracta de cosmos ordenats.
Poques vegades com aquesta l’objecte artístic sembla dotar-se, per igual, de rigor i d’una certa expressivitat, de manera tan immediata i intensa, enfront de la nos- tra mirada, fins i tot fins a l’extrem de transformar-se obertament en arquitectura imaginària o en geometria viscuda, tal com succeeix, molt en particular, en el desenvolupament dels murals d’Enric Mestre: les seues no menys impactants plaques de gres xamotat i vernís. En els seus traçats reticulars, en els seus jocs de línies, es podria dir que batega expressament el pols del gest, l’empremta del traç, com si volguera aportar el batec humà a la pròpia geometria que emergeix de l’obra. Francament, sempre m’han sorprés els panells murals d’Enric Mestre, tan directament enllaçats amb la seua particular activitat pictòrica, els seus acrílics sobre llenç. La netedat de la seua realització, el tour de force dels seus cromatismes estudiats i nets, la minuciositat del seu traçat, els jocs de llum desplegant-se entre els seus brillants tractaments i el repte de la seua extensa concepció, a força de prolixes sèries, no són sinó motius afegits per a admirar i incidir, una vegada més, en el valor d’aquest tipus d’impactants propostes plàstiques.
No és, doncs conjuntural, tenint en compte l’extensa i consolidada trajectòria d’Enric Mestre, que l’hàgem de considerar entre els escultors internacionals més desta- cats que han decidit atendre la riquesa i versatilitat de la ceràmica, amb total entrega i rigor. En realitat, una vegada conquistat pel mitjà ceràmic, més que explotar fàcilment els seus coneguts rendiments, sempre ha preferit, per contra, explorar i posar-ne a prova les possibilitats, dialogant amb l’exercici de la pintura com a prova de foc testimonial de les seues secretes capacitats constructives. Potser és aquest i no un altre el vertader camí, d’anada i tornada, que ha sabut recórrer.

 

Mai, en cap punt del seu itinerari, s’ha tractat de potenciar una aventura puntual o d’embastar una experiència escarida i aïllada, ans al contrari, la seua professionalitat ha anat totalment lligada als seus assoliments escalonats. Cada vegada més estricte en les seues investigacions i amb menys concessions a tot allò que no siga fruit del treball, del repte personal i de l’exigència creativa, Enric Mestre ha sigut i és un dels puntals que més sòlidament ha sabut normalitzar la no sempre fàcil situació de l’escultura ceràmica entre les diverses ma- nifestacions artístiques contemporànies.
En aquest cas, les seues construccions imaginàries i les explícites geometries dels seus murals són, sens dubte, un immillorable exemple doble de tot el que ara ma- teix s’acaba d’apuntar. No solament el domini i el nivell dels mitjans i recursos tècnics emprats –una cosa que caldria donar-se per descomptada sempre–, sinó a més l’exigent concepció de cadascun dels seus projectes de treball, la riquesa d’associacions i el rigor crític, que vertebra les seues aportacions artístiques són, resumidament indicades, algunes de les claus que argumenten i emparen, efectivament, el destacat lloc que, sens dubte, el magisteri d’Enric Mestre ocupa en el panorama de les arts plàstiques de la nostra època, tant des de l’escultura ceràmica com des de la pintura-hi insistim, en les quals sap arbitrar conjuntament un comú denominador de base constructiva potent i resolta.
No tenim fàcil, doncs, la resolució operativa de l’homenatge secret a l’artista que cada exposició suposa. Reconeixement en el qual ens hem embarcat, els diferents visitants dels espais del Castell de Riba-roja, dedicats, amb ple encert, a l’art contemporani, des de la nostra angulació respectiva, potenciant determinades relectures d’alguna dels seues experiències artístiques plurals i complexes, sempre a cavall entre la pintura i l’escultura ceràmica. Encara que, en aquest cas, la dificultat esdevinga estímul i la persistència de l’experiència estètica empresa facilite el repte, una vegada i una altra, de dialogar «amb» Enric Mestre o encarar l’aventura admirativa «des de» la perspectiva del seu fecund i dilatat magisteri.
Juny de 2018