José Morea va nàixer a Chiva (València) en 1951. Les seues primeres exposicions individuals daten de mitjan dècada dels 70. Va completar els seus estudis amb les beques del Ministeri de Cultura per a Artistes Joves (1980), de la Casa de Velázquez de l’Ajuntament de València (1981) i del Ministeri de Cultura per a la formació de professionals en Arts i Indústries culturals (1984). Les seues obres han sigut exposades en centres museístics i galeries de tot el món, especialment a Espanya, Portugal, Itàlia i Amèrica Llatina (Xile, l’Uruguai, l’Argentina, el Brasil).

Les obres de José Morea formen part dels fons de les pinacoteques més importants de la Comunitat Valenciana (Museu de Belles arts de València; IVAM; Museu de Vilafamés; Fundació Bancaixa; Fundació Martínez Guerricabeitia), d’Espanya (Museu Nacional – Centre d’Art Reina Sofia; Museu Espanyol d’Art Contemporani; MACBA) i de l’estranger (Museu d’Art Contemporani de Recife; Museu d’Art Contemporani de Bagheria; Museu Salvador Allende).

D’entre els pintors valencians que van començar a eixir de l’anonimat al caient de la nova dècada, és Morea qui incuestionablement ha aconseguit franquejar més vegades els hermètics límits de l’àmbit local. Al incansable furor del pintor per exhibir la seua obra —excessiu per a molts—, cal unir, en justícia, l’ull clínic i la ponderació —excessiva també per a molts— d’un galerista que, en aquesta ocasió i sense servir de precedent, ha tornat a convertir-se en marchand. I és que a ningú mitjanament atent pot escapar-se-li avui, que el fenomen Morea, pot ser-ho gràcies a la resurrecció d’una fórmula tan tan antiga com el propi art modern, la fórmula artista-marchand. No és el moment ara d’analitzar les raons que explicarien el generalitzat oblit en què ha caigut aquesta fórmula en l’actualitat, encara que no em resistisc a apuntar que la jove pintura valenciana comença a ressentir-se d’aqueix oblit.

D’aquesta manera, en tenir resolt l’últim terme de promoció que indefectiblement comporta l’equació de la professionalitat artística, Morea és un pintor privilegiat. Però cal preguntar-se, què és el que li ha fet convincent als ulls d’un marchand?, o dit d’una altra manera, què és el que ho fa diferent als altres? Al meu judici hi ha dos aspectes que, en un sentit global, caracteritzen a Morea i que ajusten amb precisió la seua autèntica dimensió estètica. En primer lloc, la seua potent opció narrativa. Morea va decidir explicar coses en el quadre, en una època en la qual el quadre i els pintors, entossudits en allò del grau zero de la pintura, explicaven ben poc.

Des del principi Morea va triar el camí de l’autobiografia, sent l’univers domèstic, amb els seus racons i objectes comuns, la qual cosa primer va entrar en els seus quadres. El pas següent va consistir en la construcció de personatges i situacions quotidians mitjançant els seus objectes primerencs. I només recentment, fa un any més o menys, Morea es va servir de l’anatomia per a donar cos als seus personatges. Avui Morea segueix explicant en els seus quadres, amb extravertida sinceritat, les coses que li ocorren i si els seus quadres d’ara resulten radicalment diferents als primers que va pintar, i fi ns i tot als de l’any passat, és perquè el pintor també ha canviat.

Hi ha hagut entre altres coses, una estada de dos anys a Madrid, en la Casa de Velázquez, que li ha servit de maduració i d’apilament de noves dades. Ha sigut a Madrid, per exemple, on ha abandonat el simbolisme domèstic per a capbussar-se amb trivialitat en el simbolisme de la iconografi a egípcia, que li ha prestat un nou repertori de fi gures capaces de servir de suport a les seues vivències personals.

L’altre aspecte al que abans em referia ve donat pel seu desvergonyiment tècnic. Morea va decidir aprendre atrevint-se, en una època en què pintors i crítics gelaven al personal enlluernats per les místiques Neoacadèmiques del format, la veladura i el suport. Morea va optar per inventar-se a vola pinzell tot allò que ignorava. Tal vegada va tenir la sort de ser autodidacta i estar immunitzat per defecte contra doctrines i receptes, però el cas és que va saber fer-ho.
Primer va ser la grisalla, després el color pla i pastís i durant el primer any madrileny va començar a introduir en el quadre cites cultes que procedien de la tradició pictòrica d’aquest segle. Durant el segon any en la capital es va atrevir amb l’oli i va refl exionar sobre els suports. En el present, la pintura de Morea se’ns mostra —com diria un crític amic— més exultant que mai, amb tant recurs après sobre la marxa i resolt amb desimboltura i immediatesa.

Morea, diguem-ho d’una vegada, ha sabut anticipar-se als temps. Avui que italians, alemanys i austríacs ens han ensenyat a no ruboritzar-nos davant la narrativitat en la pintura i davant aprendre atrevint-se, la dimensió de Morea pot valorar-se amb major equitat. Clarividència? Oportunisme? Jo pense que ni l’un ni l’altre, sinó pintura d’urgència que serveix per a donar constància exhibicionista del viscut.
Sóc conscient, finalment, que hi ha qüestions que resoldre, algunes coses que polir, com la hiper-productivitat irreflexiva, el furor indiscriminat per exhibir o la tramposeta reivindicació de la trivialitat. No obstant açò, avui el fenomen Morea ho engloba tot pel mateix preu, i jo no sé fi ns a quin punt és açò el que ha permès que un galerista torne a ser marchand i el que en definitiva, fa a Morea diferent.