Nelo Vinuesa
Unriu salvatge condensa el més important de les pretensions artístiques i estètiques de Nelo Vinuesa perquè anteposa la llibertat i l'atzar, d'una banda, i el joc i les seues instruccions delimitadores, per un altre, per a aconseguir resultats inesperats i aliens a una planificació prèvia. En treballs o sèries anteriors, l'ús del joc va ser completar un patró ideat per endavant, on les peces havien d'encaixar-se d'una manera precisa perquè el tot adquirira un aspecte concret i definit, com un tauler, per a la posada en marxa del simbòlic. En aquest cas, les peces no existeixen amb antelació, sinó que es van conformant, creixent o minvant, ajustant-se als límits de la següent en qualsevol direcció que, com aqueixa i com totes, no és tal peça, sinó forma construïda amb color i capes superposades. O, també, la possibilitat de ser una peça i de no ser-ho, la contingència derivada d'una decisió que és la seua afirmació i negació al mateix temps, però que en eixa deriva troba el camí a seguir, el seu sentit ple.
La formalització d'este joc sense peces, o de peces sense formes prèvies, serveix a un altre fi, el fonamental en aquest cas per a Vinuesa: reproduir les cares d'un poliedre que anomena riu, riu salvatge, a partir d'una disparitat d'acostaments que acaben delimitant un reflex en l'espill.
Perquè la pretensió, tal vegada inconscient, no sembla ser la representació del riu, sinó la conversió de l'artista (i de la seua pràctica) en riu, fent-ho possible a través d'una pintura que pareix reproduir els borrosos límits de la vora en les crescudes; el reflex iridescent de la llum en l'aigua; la permissiva assistència al canvi estacional que sempre acudeix més o menys puntual; l'arribada de la nit i el seu ritme de sons sense pistes i de colors a poc a poc conquistats pel negre; la mirada zenital del cabal, tant com l'acompanyament visual de qui camina per les seues vores; la persistència històrica, insistent, i ací renovada, de la representació de la naturalesa en la història de la pintura.